Què entenem per crisis?

Quan parlem de “crisis”, no ens referim a una mala conducta ni a un caprici. Ens referim a un moment en què la persona se sent desbordada i perd, totalment o parcialment, la capacitat de gestionar el que està sentint o el que està passant al seu voltant.

Una crisi pot aparèixer de moltes maneres: plors intensos, crits, bloqueig, fugida, agressivitat, autolesions, tirar objectes, negar-se a continuar, quedar-se immòbil o repetir una conducta de manera molt intensa.

Sovint, la crisi és la manera que té la persona d’expressar que alguna cosa és massa difícil, massa dolorosa, massa confusa o massa estimulant en aquell moment.

Quan una persona amb discapacitat intel·lectual entra en crisi, és fàcil sentir por, bloqueig, impotència o fins i tot frustració. Però una crisi no apareix “perquè sí”. Normalment és una manera d’expressar que alguna cosa no va bé: massa soroll, massa exigència, dolor, cansament, por, confusió, dificultat per comunicar-se o necessitat de sortir d’una situació que l’està superant.

Una crisi no és un caprici. És un senyal.

1. Primer: seguretat i calma

El més important és reduir el risc. Si hi ha objectes que es poden trencar o fer mal, retireu-los amb calma. Si hi ha més persones al voltant, intenteu reduir el públic. Com menys estímuls, millor.

Eviteu cridar, renyar o donar moltes ordres seguides. En plena crisi, la persona pot no entendre bé el que li diem. El cervell està en mode alarma, i en aquest moment necessita menys paraules, no més.

Una frase breu pot ajudar. Per exemple:

• “Estic aquí.”
• “Estàs segur/a.”
• “Respirem.”

2. No entreu en una lluita de poder

Quan una persona està en crisi, no és el moment de donar lliçons, discutir o exigir explicacions. Frases com “això no es fa”, “calma’t ara mateix” o “mira com t’estàs portant” poden augmentar encara més el malestar.

En lloc d’això, podem intentar baixar la intensitat. Alguns exemples de com fer-ho son:

• “Veig que ho estàs passant malament.”
• “Anem a un lloc més tranquil.”
• “Ara no cal parlar. Primer ens calmem.”

No es tracta de permetre-ho tot. Es tracta d’esperar el moment adequat per posar límits i parlar del que ha passat.

3. Reduïu les demandes

Moltes crisis empitjoren quan continuem insistint en allò que la persona no pot fer en aquell moment.

Si li estàvem demanant que es dutxés, que sortís de casa, que deixés el mòbil o que canviés d’activitat, potser cal fer una pausa. Reduir la demanda no és “cedir”. És evitar que la situació esclati més.

Podem dir, per exemple:

• “Ho deixem un moment.”
• “Fem una pausa.”

La clau és tornar-hi quan la persona ja estigui més regulada.

4. Oferiu opcions senzilles

Donar opcions ajuda a recuperar una mica de control. Però han de ser opcions simples, no un interrogatori.

Per exemple:

• “Vols seure aquí o al sofà?”
• “Vols aigua o silenci?”
• “Vols que em quedi o vols estar sol/a una estona?”

Si la persona utilitza pictogrames, gestos o altres formes de comunicació, és important tenir-les a mà.

5. Observeu què pot haver provocat la crisi

Després, quan tot hagi passat, és útil pensar què hi havia abans de la crisi.

Algunes preguntes que poden ajudar:

• Hi havia massa soroll?
• Tenia gana, son, dolor o cansament?
• S’ha canviat una rutina?
• Se li ha demanat massa de cop?
• Ha entès què passaria després?
• Ha tingut alguna frustració?
• Ha intentat comunicar alguna cosa i no l’hem entès?

Moltes conductes que preocupen són una forma de comunicació. Si entenem què volia dir aquella conducta, podem prevenir millor la propera crisi.

6. No parleu massa just després

Quan la crisi baixa, la persona pot quedar cansada, avergonyida o confosa. No sempre és el moment de parlar llargament.

Podem acompanyar amb frases senzilles:

• “Ja ha passat.”
• “Estàs millor?”
• “Descansem una mica.”

Més tard, si la persona pot parlar del que ha passat, podem fer-ho sense retrets i, a més, obtenir informació molt útil per a futures crisis:

• “Abans ho has passat molt malament. Què t’ha ajudat?”
• “Què podem fer la pròxima vegada?”
• “Vols que ho apuntem?”

7. Feu un petit pla de crisi

És molt útil tenir un pla escrit i visual. Aquest pla pot incloure:

• Què sol provocar les crisis.
• Quins senyals apareixen abans.
• Què ajuda a calmar.
• Què empitjora la situació.
• A qui cal avisar.
• Quin espai és més tranquil.
• Quines frases funcionen millor.
• Quines activitats ajuden després.

Aquest pla hauria de fer-se, sempre que sigui possible, amb la participació de la persona.

8. Cuideu també la família

Acompanyar crisis desgasta. És normal sentir-se esgotat, trist o culpable. Però la culpa no ajuda. El que ajuda és entendre, preparar-se i demanar suport quan cal.

Si les crisis són freqüents, molt intenses o hi ha risc de fer-se mal o fer mal a altres persones, és important consultar amb professionals especialitzats. No per “controlar” la persona, sinó per comprendre millor què necessita i crear suports més adequats.

En resum

Davant d’una crisi, la prioritat no és guanyar una discussió. La prioritat és protegir, calmar, entendre i prevenir.

Una crisi ens diu que alguna cosa necessita ser mirada amb més atenció. I quan una família aprèn a llegir aquests senyals, pot transformar moments molt difícils en oportunitats per conèixer millor la persona i donar-li el suport que realment necessita.