No calen paraules per comunicar-se
Quan pensem en comunicació, acostumem a pensar immediatament en paraules. En preguntes, respostes i converses. Però parlar és només una de les moltes maneres que tenim d’expressar-nos.
Una persona que no utilitza el llenguatge oral —o que fa servir molt poques paraules— pot comunicar preferències, necessitats, emocions, rebuig, curiositat, cansament o alegria. Ho fa a través de la mirada, els moviments, l’expressió facial, els sons, la postura corporal, l’apropament a allò que li interessa o l’intent d’allunyar-se del que li genera malestar.
El problema no és que no tingui res a dir. El problema apareix quan les persones que l’envoltem no sabem escoltar la seva manera de fer-ho.
Un somriure també és una resposta
No calen paraules per saber que alguna cosa agrada.
Un somriure, un cos que es relaxa, una mirada que es manté atenta, una mà que busca repetir un moviment o una persona que s’apropa espontàniament a una activitat poden estar dient:
«M’agrada.»
«Vull continuar.»
«Això em fa sentir bé.»
De la mateixa manera, apartar la mirada, tensar el cos, retirar una mà, empènyer un objecte, plorar, enfadar-se o intentar marxar també comunica:
«No ho vull.»
«No ho entenc.»
«Això em molesta.»
«Necessito parar.»
«Alguna cosa no va bé.»
Aquestes respostes no són menys vàlides perquè no s’expressin amb paraules. Tanmateix, moltes vegades s’interpreten únicament com una manca de col·laboració, desinterès, desafiament o «mala conducta».
Abans d’intentar corregir una conducta, ens hauríem de preguntar què està intentant comunicar.
Quan el comportament es converteix en l’única opció
Imaginem que una persona té set, però no pot demanar aigua. Que sent dolor, però no sap assenyalar on. Que una activitat li fa por, però ningú interpreta la seva tensió. Que vol descansar, però l’horari indica que ha de continuar. O que gaudeix profundament d’una cançó, però aquesta s’acaba sense que tingui una manera accessible de demanar que torni a sonar.
Si els seus primers senyals no són reconeguts, probablement els haurà d’intensificar.
Potser començarà a cridar, a empènyer materials, a donar-se cops, a aixecar-se constantment o a presentar allò que sovint anomenem una rebequeria. Però aquesta reacció no apareix del no-res. Pot ser el resultat d’haver intentat comunicar alguna cosa de formes més subtils sense obtenir resposta.
De vegades, el comportament és l’últim recurs d’una persona que fa temps que intenta ser compresa.
Això no significa que totes les conductes tinguin una única explicació ni que les hàgim d’interpretar precipitadament. Significa que necessitem observar, conèixer la persona i formular hipòtesis abans de jutjar-la.
Escoltar també vol dir observar
Per comprendre la comunicació no verbal, cal prestar atenció als petits canvis:
- Què passa just abans que aparegui el malestar?
- La persona s’apropa o s’allunya?
- Busca algun objecte, lloc o persona concreta?
- Té el cos relaxat o tens?
- Repeteix algun gest o so?
- La resposta apareix sempre davant del mateix estímul?
- Què passa quan se li ofereix una pausa?
- Com demostra habitualment que vol continuar?
- Quins senyals indiquen que ja n’ha tingut prou?
Un senyal aïllat pot resultar ambigu. En canvi, observar-lo dins del seu context i comprovar si es repeteix ens ajuda a comprendre’n el significat.
També és important compartir aquesta informació entre familiars i professionals. Una mare pot saber que un moviment determinat significa dolor. Una professional pot reconèixer com mostra el cansament. Una altra persona professional pot haver descobert quin gest utilitza per demanar una cançó concreta.
Cada observació aporta una peça del llenguatge personal de qui necessita suport.
Comprendre no és decidir per la persona
Hi ha un risc important: interpretar els senyals d’acord amb el que nosaltres creiem que hauria de sentir.
Podem pensar que una activitat li encanta perquè tradicionalment es considera adequada per al seu perfil, encara que el seu cos mostri rebuig. També podem assumir que no li interessa participar perquè no mira directament, encara que es mantingui atenta a través del so.
Per això, observar no consisteix a parlar en nom de la persona sense comprovar res. Consisteix a formular una hipòtesi, oferir una resposta i observar què passa després.
Si creiem que està demanant una pausa, l’hi oferim. Si la tensió disminueix, hem obtingut informació. Si pensem que vol repetir una cançó, la tornem a posar. Si somriu, s’apropa o recupera el moviment que estava fent, la seva reacció pot confirmar la nostra interpretació.
La comunicació es construeix mitjançant aquest intercanvi: la persona expressa alguna cosa, algú hi respon i ella descobreix que la seva expressió té un efecte sobre l’entorn.
El dret a escollir i a rebutjar
Totes les persones tenen dret a mostrar les seves preferències i que aquestes siguin tingudes en compte. També aquelles que necessiten suports intensos per comunicar-se.
Oferir una elecció no sempre requereix formular una pregunta verbal amb moltes opcions. Podem presentar dos objectes, dues fotografies, dos pictogrames, dues cançons o dues experiències i observar cap a quina es dirigeix la persona.
Però escollir també implica poder rebutjar.
Si només acceptem el somriure, però ignorem l’enuig; si celebrem que s’apropi, però li impedim que s’allunyi; o si oferim opcions, però finalment fem allò que ja havíem decidit, no estem afavorint una participació real.
El «no» expressat mitjançant el cos continua sent un «no».
En algunes situacions hi haurà límits relacionats amb la salut o la seguretat. Fins i tot aleshores podem anticipar què passarà, explicar-ho d’una manera accessible, oferir petites eleccions i acompanyar el malestar amb respecte.
Crear oportunitats perquè la seva veu tingui conseqüències
Una comunicació veritablement accessible no depèn únicament d’ensenyar la persona a utilitzar pictogrames, gestos, comunicadors o paraules. També exigeix que l’entorn aprengui a reconèixer els seus senyals i hi respongui de manera coherent.
Podem començar amb accions senzilles:
- Donar prou temps per respondre.
- Presentar opcions comprensibles i rellevants.
- Respectar els senyals clars d’acceptació i rebuig.
- Utilitzar fotografies, objectes, pictogrames, gestos o dispositius quan siguin necessaris.
- Registrar com expressa benestar, malestar, interès, cansament o dolor.
- Compartir aquesta informació amb totes les persones que l’acompanyen.
- Comprovar les nostres interpretacions observant la seva resposta.
- Crear oportunitats reals per escollir al llarg del dia.
El més important no és únicament que una persona tingui un sistema amb el qual comunicar-se. El més important és que descobreixi que comunicar serveix d’alguna cosa: que pot aconseguir, rebutjar, demanar, escollir, continuar, aturar-se i participar en les decisions que afecten la seva vida.
Canviar la pregunta
Potser hauríem de deixar de preguntar-nos:
«Aquesta persona sap comunicar-se?»
I començar a preguntar-nos:
«Estem sabent reconèixer com es comunica?»
Perquè una persona pot no pronunciar el seu nom i, tot i així, saber perfectament qui la fa sentir segura. Pot no demanar verbalment que una activitat acabi, però mostrar-ho amb tot el cos. Pot no explicar per què una cançó és important, però emocionar-se cada vegada que l’escolta.
No calen paraules per tenir preferències, desitjos, límits, records i una manera pròpia de ser al món.
Cal algú disposat a aprendre a escoltar.
