Mini-curs sobre SAAC: què són, quins tipus existeixen i com començar a utilitzar-los
La comunicació no és un luxe. És un dret.
Totes les persones necessiten poder expressar què volen, què senten, què els fa mal, què prefereixen, què rebutgen i què necessiten. Però no totes les persones poden fer-ho mitjançant el llenguatge oral, o no sempre poden fer-ho d’una manera clara, ràpida o funcional.
Aquí és on entren els SAAC, és a dir, els Sistemes Augmentatius i Alternatius de Comunicació.
Aquest mini-curs està pensat per a famílies, professionals, entitats i persones cuidadores que volen entendre què són els SAAC, quines diferències hi ha entre uns sistemes i altres, i com començar a implementar especialment els sistemes basats en pictogrames i el sistema PECS.
1. Què són els SAAC?
Els SAAC són eines, estratègies i recursos que ajuden una persona a comunicar-se quan la parla no és suficient.
Poden servir per:
- Augmentar la comunicació oral quan la persona parla, però necessita suports.
- Substituir temporalment o permanentment la parla quan la persona no pot comunicar-se verbalment.
- Facilitar la comprensió de l’entorn.
- Anticipar activitats.
- Reduir frustració, ansietat o conductes derivades de no poder expressar-se.
- Afavorir l’autonomia i la participació social.
Un SAAC no és només “posar pictogrames”. Tampoc és únicament una tauleta o una carpeta. Un SAAC és un sistema pensat perquè la persona pugui comunicar-se de manera real en la seva vida quotidiana.
La pregunta important no és:
“Quin sistema està de moda?”
La pregunta correcta és:
“Què necessita aquesta persona per poder comunicar-se millor, amb més autonomia i en més contextos?”
2. A qui poden ajudar els SAAC?
Els SAAC poden ser útils per a persones amb:
- TEA.
- Discapacitat intel·lectual.
- Deteriorament cognitiu.
- Demència.
- Dany cerebral adquirit.
- Paràlisi cerebral.
- Malalties neurodegeneratives.
- Afàsia.
- Dificultats greus del llenguatge.
- Grans necessitats de suport.
- Dificultats temporals de comunicació.
També poden ajudar persones grans que conserven intenció comunicativa, però tenen dificultats per trobar paraules, comprendre instruccions complexes o expressar necessitats bàsiques.
És important entendre una cosa: utilitzar un SAAC no significa que la persona “no pugui parlar mai”. Moltes persones combinen parla, gestos, mirades, pictogrames, objectes, fotografies o dispositius electrònics.
La comunicació humana sempre és multimodal.
3. Diferència entre comunicació augmentativa i comunicació alternativa
Tot i que sovint diem SAAC com una sola paraula, dins d’aquest concepte hi ha dues idees:
Comunicació augmentativa
S’utilitza quan la persona té llenguatge oral, però necessita suports per comunicar-se millor.
Per exemple:
Una persona pot dir algunes paraules, però necessita pictogrames per escollir entre diverses opcions, anticipar una activitat o expressar emocions.
En aquest cas, el SAAC augmenta la comunicació que ja existeix.
Comunicació alternativa
S’utilitza quan la persona no pot fer servir la parla com a via principal de comunicació.
Per exemple:
Una persona pot comunicar-se assenyalant pictogrames, entregant imatges, utilitzant una tauleta amb veu o seleccionant lletres amb la mirada.
En aquest cas, el SAAC funciona com una via alternativa a la parla.
A la pràctica, moltes persones utilitzen totes dues coses. Un SAAC pot ser augmentatiu en alguns moments i alternatiu en altres.
4. Tipus principals de SAAC
No existeix un únic SAAC vàlid per a tothom. Hi ha diferents tipus, i l’elecció s’ha d’adaptar a la persona.
4.1. SAAC sense ajuda
Són sistemes que no necessiten materials externs.
Inclouen:
- Gestos naturals.
- Expressions facials.
- Mirada.
- Assenyalar.
- Signes manuals.
- Llenguatge corporal.
- Vocalitzacions.
Per exemple, una persona pot mirar cap a la porta per indicar que vol sortir, apartar un objecte per rebutjar-lo o assenyalar un got per demanar aigua.
Aquests sistemes són molt importants perquè moltes vegades són la base de la comunicació inicial.
4.2. SAAC amb ajuda
Són sistemes que utilitzen algun material extern.
Inclouen:
- Objectes reals.
- Fotografies.
- Pictogrames.
- Taulers de comunicació.
- Quaderns o carpetes.
- Agendes visuals.
- Clauers de pictogrames.
- Comunicadors electrònics.
- Tauletes amb aplicacions de comunicació.
- Sistemes d’escriptura o teclat.
Per exemple, una persona pot assenyalar el pictograma de “descansar”, entregar una imatge d’“aigua” o utilitzar una tauleta per dir “vull anar al lavabo”.
5. Diferència entre objectes, fotografies, pictogrames i paraules
No tots els suports visuals tenen el mateix nivell d’abstracció.
Objectes reals
Són el suport més concret.
Per exemple: ensenyar una cullera real per anticipar que és hora de menjar.
Pot ser útil en persones amb grans necessitats de suport, deteriorament cognitiu avançat o dificultats importants de comprensió simbòlica.
Fotografies
Són més concretes que els pictogrames perquè mostren objectes, llocs o persones reals.
Per exemple: una foto del lavabo de casa, de la sala del centre o d’una persona concreta.
Són útils quan la persona reconeix millor imatges reals que dibuixos.
Pictogrames
Són dibuixos senzills que representen accions, objectes, persones, emocions o llocs.
Per exemple: menjar, beure, descansar, dolor, passeig, música, lavabo, casa, fred, calor.
Són molt útils perquè permeten crear taulers, rutines, agendes i sistemes d’elecció.
Paraules escrites
Són útils quan la persona té lectura funcional.
Es poden utilitzar soles o acompanyades de pictogrames.
Per exemple: un pictograma de “menjar” amb la paraula a sota.
L’ideal és adaptar el nivell de suport al nivell de comprensió de la persona. No es tracta d’infantilitzar, sinó de fer la informació accessible.
6. Sistema per pictogrames: què és i per a què serveix
El sistema per pictogrames utilitza imatges senzilles per donar suport a la comunicació i a la comprensió.
Pot servir per:
- Demanar objectes o activitats.
- Escollir entre opcions.
- Expressar emocions.
- Expressar dolor o malestar.
- Anticipar rutines.
- Comprendre normes.
- Seqüenciar tasques.
- Afavorir l’autonomia.
- Reduir la incertesa.
- Donar suport a la participació en activitats comunitàries.
Per exemple, en una activitat d’oci, podem utilitzar pictogrames per explicar:
- Arribem.
- Salutem.
- Escollim l’activitat.
- Fem l’activitat.
- Descansem.
- Recollim.
- Ens acomiadem.
Aquesta anticipació ajuda moltes persones a sentir-se més segures, comprendre què passarà i participar amb menys ansietat.
7. Com implementar un sistema de pictogrames pas a pas
Pas 1. Observar com es comunica la persona ara
Abans de crear materials, cal observar.
Preguntes útils:
- Com demana alguna cosa?
- Com rebutja?
- Com expressa malestar?
- Com mostra interès?
- Comprèn imatges?
- Assenyala?
- Entrega objectes?
- Mira allò que vol?
- Imita gestos?
- Reconeix fotografies?
- Comprèn pictogrames?
- Té intenció comunicativa?
- En quins moments es frustra més?
No comencem pel material. Comencem per la persona.
Pas 2. Escollir objectius molt concrets
Al principi no convé fer un tauler enorme amb massa opcions.
És millor començar amb necessitats reals i freqüents.
Per exemple:
- Demanar aigua.
- Demanar descans.
- Escollir entre dues activitats.
- Indicar dolor.
- Dir sí o no.
- Demanar ajuda.
- Expressar fred o calor.
- Rebutjar una activitat.
- Anticipar una sortida.
- Escollir una cançó.
L’objectiu no és decorar l’entorn amb pictogrames. L’objectiu és que la persona els utilitzi per comunicar alguna cosa significativa.
Pas 3. Escollir el tipus d’imatge
Segons la persona, podem utilitzar:
- Objecte real.
- Fotografia real.
- Pictograma.
- Pictograma amb paraula.
- Paraula escrita.
- Combinació de diversos suports.
En persones adultes, especialment, és important cuidar el disseny perquè sigui clar, digne i no infantilitzant.
Un pictograma pot ser senzill sense ser infantil.
Pas 4. Començar amb poques opcions
Podem començar amb dos pictogrames:
- Aigua / menjar.
- Passeig / descans.
- Música / pintura.
- Sí / no.
- Dolor / bé.
- Vull / no vull.
Al principi, menys és més.
Si posem massa opcions des del primer dia, podem saturar la persona i l’entorn.
Pas 5. Col·locar els pictogrames on es necessiten
Els pictogrames han d’estar disponibles als llocs on passa la comunicació.
Un error freqüent és guardar la carpeta de comunicació en un calaix. Si el SAAC no està disponible, no existeix.
Pas 6. Modelar-ne l’ús
Modelar significa que la família o el professional també utilitza els pictogrames mentre parla.
Per exemple, no n’hi ha prou amb dir:
“Vols aigua?”
Podem dir-ho mentre assenyalem el pictograma d’“aigua”.
O podem dir:
“Ara descansarem”
mentre assenyalem “ara” i “descansar”.
La persona no ha d’aprendre sola. Necessita veure com s’utilitza el sistema en situacions reals.
Pas 7. Donar temps per respondre
Moltes persones necessiten més temps per processar la informació i respondre.
Després d’oferir una opció, convé esperar.
No repetir deu vegades.
No retirar el pictograma massa ràpid.
No respondre per la persona de seguida.
El silenci també forma part del suport.
Pas 8. Reforçar qualsevol intent comunicatiu
Al principi, la persona pot mirar el pictograma, tocar-lo, acostar-s’hi, vocalitzar, assenyalar de manera poc precisa o entregar la imatge.
Cal reconèixer qualsevol intent comunicatiu.
Per exemple:
“Has assenyalat música. Molt bé, posem música.”
Així la persona aprèn que comunicar-se té efecte.
Pas 9. Generalitzar
El sistema s’ha d’utilitzar amb diferents persones i en diferents contextos.
No serveix de gaire que només funcioni amb una professional concreta en una sala concreta.
Cal intentar que pugui utilitzar-se:
- A casa.
- Al centre.
- En activitats d’oci.
- En visites mèdiques.
- En sortides comunitàries.
- Amb la família.
- Amb professionals.
- Amb persones noves.
La comunicació ha de sortir de l’aula, del despatx i de la carpeta.
Pas 10. Revisar i adaptar
Un SAAC no es crea una vegada i es deixa igual per sempre.
Cal revisar:
- Quins pictogrames utilitza.
- Quins no utilitza.
- Quines necessitats noves apareixen.
- Quines imatges no comprèn.
- Quins contextos generen més dificultat.
- Quins suports faciliten més autonomia.
- Si necessita més vocabulari.
- Si necessita menys opcions.
- Si convé passar de fotografia a pictograma.
- Si convé incorporar una tauleta o un comunicador.
El sistema ha de créixer amb la persona.
8. Què és PECS i en què es diferencia d’utilitzar pictogrames
PECS significa Picture Exchange Communication System, és a dir, Sistema de Comunicació per Intercanvi d’Imatges.
Tot i que PECS utilitza imatges o pictogrames, no és el mateix que “utilitzar pictogrames”.
La diferència principal és que PECS és un mètode estructurat en què la persona aprèn a entregar una imatge a una altra persona per comunicar alguna cosa.
Per exemple:
La persona vol una galeta.
Agafa la imatge de “galeta”.
L’entrega a una altra persona.
L’altra persona respon entregant-li la galeta.
La clau de PECS és l’intercanvi comunicatiu.
No es tracta només d’assenyalar una imatge. Es tracta d’iniciar una comunicació dirigida a una altra persona.
9. Les fases bàsiques de PECS
PECS s’ensenya de manera progressiva. De forma resumida, acostuma a organitzar-se en sis fases.
Fase 1. Aprendre a comunicar
La persona aprèn que pot entregar una imatge per aconseguir alguna cosa que desitja.
Per exemple: entregar la imatge de “pilota” per rebre la pilota.
Fase 2. Distància i persistència
La persona aprèn a buscar el pictograma, acostar-se a l’altra persona i entregar la imatge encara que no estigui just al davant.
Això ajuda a fer que la comunicació sigui més funcional i no depengui tant del fet que l’adult ho faciliti tot.
Fase 3. Discriminació d’imatges
La persona aprèn a escollir entre diverses imatges.
Per exemple: escollir entre “aigua” i “galeta”, o entre “música” i “passeig”.
Aquí comença a ser important que realment diferenciï allò que vol.
Fase 4. Construcció de frases
La persona aprèn a formar estructures més completes.
Per exemple:
“Vull + aigua”
“Vull + música”
“Vull + descansar”
Això permet ampliar la comunicació més enllà d’una sola imatge.
Fase 5. Respondre preguntes
La persona aprèn a respondre preguntes com:
“Què vols?”
I pot contestar utilitzant la seva tira-frase o les seves imatges.
Fase 6. Comentar
La persona aprèn a comunicar no només per demanar, sinó també per comentar.
Per exemple:
“Veig un gos.”
“Escolto música.”
“M’agrada.”
“Fa fred.”
Aquesta fase és molt important, perquè comunicar-se no és només demanar coses. També és compartir experiències.
10. Diferència pràctica entre pictogrames i PECS
Podem resumir-ho així:
Un sistema de pictogrames pot servir per assenyalar, anticipar, escollir, comprendre rutines, expressar emocions o comunicar necessitats.
PECS és un protocol concret basat en l’intercanvi d’imatges, especialment útil per ensenyar iniciativa comunicativa.
Per exemple:
Si una persona assenyala el pictograma de “lavabo” en un tauler, està utilitzant pictogrames per comunicar.
Si una persona agafa el pictograma de “lavabo”, s’acosta a una altra persona i l’hi entrega per demanar anar al lavabo, està utilitzant una dinàmica pròpia de PECS.
Tots dos sistemes poden ser útils. L’important és valorar què necessita la persona.
11. Errors freqüents en implementar SAAC
Error 1. Pensar que el SAAC impedeix parlar
Això és fals. Un SAAC no bloqueja la parla. Al contrari, pot reduir la pressió, millorar la comprensió i afavorir la comunicació.
Error 2. Utilitzar-lo només quan la persona “es porta malament”
El SAAC no ha d’aparèixer només en moments de crisi. Ha de formar part de la vida quotidiana.
Error 3. Crear materials massa complexos
Un tauler amb cinquanta pictogrames pot ser massa al principi. És millor començar amb pocs, funcionals i ben ensenyats.
Error 4. No ensenyar l’entorn
La persona usuària no és l’única que ha d’aprendre. També han d’aprendre famílies, professionals i acompanyants.
Error 5. Utilitzar-lo només per demanar
La comunicació no és només demanar aigua, menjar o anar al lavabo.
També és dir:
- No vull.
- M’agrada.
- Estic cansada.
- Tinc por.
- Em fa mal.
- Vull estar sola.
- Vull escollir.
- Vull participar.
- Necessito ajuda.
- Això no m’agrada.
- Vull repetir.
- Vull parar.
Error 6. Infantilitzar
Utilitzar suports visuals no significa tractar la persona com una criatura.
Una persona adulta pot necessitar pictogrames i continuar mereixent un tracte adult, digne i respectuós.
El disseny, el to de veu, les activitats i les decisions s’han d’ajustar a la seva edat, història de vida i preferències.
12. Com començar a casa, en un centre o en una activitat
Per començar, podem crear un petit kit bàsic de comunicació.
Kit inicial recomanat
- Sí.
- No.
- Vull.
- No vull.
- Aigua.
- Menjar.
- Lavabo.
- Descansar.
- Ajuda.
- Dolor.
- Fred.
- Calor.
- Música.
- Passeig.
- Casa.
- Esperar.
- Acabar.
- Més.
- Parar.
- M’agrada.
- No m’agrada.
Aquest kit es pot col·locar en un tauler senzill, una carpeta, un clauer o una làmina plastificada.
Després es poden crear suports específics:
- Agenda visual del dia.
- Seqüència per anar al lavabo.
- Seqüència per rentar-se les mans.
- Tauler d’emocions.
- Tauler del dolor.
- Tauler d’activitats d’oci.
- Tauler per a visites mèdiques.
- Tauler per a sortides comunitàries.
- Tauler per escollir música, menjar o activitats.
- Guia visual d’anticipació abans d’una excursió.
13. Recomanacions finals
Implementar un SAAC no significa omplir parets d’imatges.
Significa obrir camins de comunicació.
Per fer-ho bé, convé recordar aquestes idees:
- La persona ha de tenir accés al sistema sempre que el necessiti.
- El vocabulari ha de ser significatiu per a ella.
- L’entorn ha d’aprendre a utilitzar-lo.
- Cal modelar, repetir i tenir paciència.
- És millor començar petit i fer-ho bé.
- La comunicació ha de servir per escollir, rebutjar, demanar, opinar, expressar emocions i participar.
- El sistema s’ha d’adaptar a l’edat, les capacitats, els interessos i el context de la persona.
- La dignitat ha d’estar sempre al centre.
Un SAAC no és només una eina tècnica. És una manera de dir-li a la persona:
“La teva veu importa, encara que no sempre surti per la boca.”
I quan una persona pot comunicar-se millor, també pot decidir més, participar més i viure amb més seguretat, autonomia i benestar.
