Quan dir «respira» no és suficient: estratègies pràctiques per trobar la calma

«Respira profundament» pot ser una indicació massa abstracta. Què vol dir respirar d’una altra manera? Com es fa? I si la persona ja se sent desbordada, seguir una explicació nova encara li pot resultar més difícil.

Podem ensenyar aquesta habilitat amb pràctiques concretes i en moments de calma: bufar una tira de paper, fer girar un molinet de vent o provar de fer bombolles de sabó, si li resulten atractives. Són maneres de fer visible la sortida de l’aire. Més endavant podrem observar si alguna li és útil quan comença a sentir malestar.

Les propostes d’aquest article poden servir tant per a persones adultes com per a infants i adolescents, sempre que les adaptem a l’edat, els interessos i la manera de comunicar-se de cadascú.

Triem un moment agradable, fem una demostració breu i deixem que la persona explori l’activitat. Si la rebutja, parem i busquem una altra opció. Saber bufar no vol dir necessàriament que allò l’ajudi a calmar-se: el que importa és si li resulta útil en la vida quotidiana.

1. Bufar una tira de paper amb una palleta

Necessitem una palleta i una tira ampla de paper fixada a la taula per un extrem. Primer mostrem com es mou quan hi bufem. Després oferim la palleta i esperem. Podem acompanyar-ho amb la paraula «bufar» o amb un gest que la persona conegui. Si vol provar-ho, acostem el paper perquè una bufada suau produeixi un efecte visible.

Més endavant podem intentar moure el paper a poc a poc, sense demanar-li que bufi cada vegada més fort ni durant molta estona. Si mossega o xucla la palleta, la retirem i provem de bufar directament cap al paper. No cal fer servir una palleta per aprendre a treure l’aire. Al començament és millor practicar sense líquids i triar materials segurs segons com utilitza i explora els objectes.

2. Fer girar un molinet de vent

El molinet dona una resposta immediata: bufem i es mou. El sostenim a una distància còmoda, fem una demostració i oferim a la persona que ho provi. Podem comparar una bufada suau amb una de més llarga, sempre que li interessi. Si el molinet no li agrada, podem utilitzar una tira de paper o el palmell de la mà per notar la sortida de l’aire. Si el moviment o el soroll li molesten, triem una altra activitat.

3. Provar les bombolles de sabó, si li agraden

Podem fer unes quantes bombolles i observar si desperten el seu interès. Si vol, li oferim l’anella perquè ho provi. A algunes persones adultes els agraden els efectes visuals i a d’altres no; no ho podem pressuposar pel seu diagnòstic. Si prefereix una pràctica més discreta, mantenim l’exercici del paper o bufem suaument cap al palmell de la mà.

Fem servir un producte adequat, acompanyem l’activitat quan calgui i evitem que el sabó entri als ulls o a la boca. Si confon bufar amb xuclar, comencem amb activitats seques. Equips de teràpia ocupacional del NHS inclouen les bombolles i els molinets entre les activitats sensorials que es poden provar i adaptar. La proposta concreta sempre ha de tenir sentit per a qui la fa.

4. Bufar cap a una espelma imaginària o cap a la mà

Aixequem un dit i mostrem una bufada suau, com si volguéssim moure la flama d’una espelma sense apagar-la. Una altra opció, més discreta, és deixar anar l’aire cap al propi palmell i notar-lo. Si li és útil, podem representar l’acció en una targeta amb un símbol senzill. No li demanem que aguanti la respiració ni que faci sèries llargues de bufades; si es cansa o es mareja, parem.

5. Seguir un camí amb el dit

Dibuixem una línia corba entre dos punts en una targeta amb una estètica adequada a les seves preferències i la resseguim lentament amb el dit. Si la persona entén i accepta la proposta, podem relacionar un tram amb agafar aire i l’altre amb deixar-lo anar. Si no, resseguir la línia ja ofereix una seqüència breu i previsible. Podem fer el recorregut a la targeta, damunt la taula o sobre la nostra mà. Només dibuixem el traç sobre la seva pell si vol que la toquem.

6. Oferir altres maneres de regular-se

La respiració no és la millor opció per a tothom. Per a algunes persones, estar-se quietes i concentrar-se en l’aire pot ser incòmode. D’altres necessiten moure’s, reduir el soroll o tenir alguna cosa a les mans. El punt de partida és observar què busca espontàniament la persona quan comença a sentir-se incòmoda i què sembla ajudar-la després. Una mateixa activitat pot calmar-la un dia i activar-la un altre.

Podem explorar diferents opcions, sempre de manera breu i voluntària:

• Moviment rítmic. Caminar per un recorregut conegut, balancejar-se suaument en una cadira estable o gronxar el cos mentre està dreta. Primer oferim l’activitat en un moment tranquil. Si li agrada, la podem associar a una fotografia o a un gest de «caminar». Evitem imposar-li un ritme o aturar un balanceig que ja l’ajuda i no li fa mal. Una persona adulta també pot necessitar un passeig breu durant la jornada laboral, una activitat comunitària o una espera.
• Treball muscular senzill. Empènyer una paret amb els palmells, moure una capsa lleugera o prémer i deixar anar una pilota tova. Mostrem l’acció una vegada i deixem que provi la intensitat que li resulta còmoda. L’objectiu no és cansar-la ni donar-li una tasca per distreure-la, sinó oferir una acció corporal clara i previsible. Adaptem la proposta si hi ha dolor, limitacions de mobilitat o fatiga.
• Un objecte conegut a les mans. Una tela de textura agradable, una pilota, un clauer o un objecte que ja li agradi poden ajudar-la a ocupar les mans. L’hi oferim sense retirar-li de cop cap altre objecte que estigui fent servir. Triem materials d’acord amb les seves preferències i comprovem que siguin segurs segons com els explora.
• Menys estímuls. De vegades no cal afegir cap activitat: abaixar el volum, apagar una pantalla, canviar d’habitació o posar-se auriculars si els accepta pot ser el que necessita. Podem ensenyar un senyal de «menys soroll» o «sortir» i practicar-ne l’ús abans d’entrar en un menjador, una sala d’espera o un transport ple de gent.
• Música o silenci. Preparem una cançó que hagi triat i una opció de descans sense so. Les presentem per separat en moments tranquils: allò que a nosaltres ens sembla relaxant li pot molestar.

Com li ensenyem a triar? Comencem amb només dues opcions que ja conegui, per exemple «caminar» i «pilota». Les podem presentar amb paraules, fotografies dels seus propis objectes o el sistema de comunicació que utilitzi. Li donem temps perquè miri, assenyali, agafi una opció o les rebutgi totes dues, i respectem la seva tria. Ho repetim en dies diferents sense exigir sempre la mateixa resposta. Quan aparegui un primer senyal de malestar, li tornem a oferir les opcions, però acceptem que potser en aquell moment només vol descansar.

Observem senyals concrets: s’hi acosta per iniciativa pròpia? S’hi troba còmoda? Disminueix la tensió? Ho torna a demanar? Si s’aparta, s’irrita, es tapa les orelles o intenta acabar, parem. Si un moviment repetitiu ja l’ajuda i no li fa mal, no cal eliminar-lo perquè ens sembli estrany. Equips de teràpia ocupacional del NHS recomanen provar moviments, objectes i espais tranquils segons la resposta de cada persona; també adverteixen que el contacte i la pressió poden resultar desagradables per a algunes persones. Els recursos per a adults també proposen identificar les necessitats sensorials pròpies i les estratègies que ajuden. No forcem mai abraçades, massatges ni dispositius amb pes per intentar calmar algú.

7. Ensenyar a demanar l’activitat o una pausa

El pas més important pot ser que la persona disposi d’una manera de dir «necessito parar». Podem fer servir una paraula, un gest, una foto del lloc tranquil, una targeta de «pausa» o el mateix objecte que li agrada. Durant la pràctica mostrem aquest senyal i fem una pausa real. Si més endavant mira, assenyala o entrega la targeta, responem a la seva petició sempre que sigui possible. Així descobreix que comunicar una necessitat té un efecte. En el cas de les persones adultes, els suports visuals han de ser funcionals i adequats a la seva edat; poden incloure fotografies reals, text o icones discretes.

La comunicació augmentativa pot incloure gestos, objectes, imatges o dispositius; no cal que la persona parli per començar a explorar aquests suports. L’ASHA recull aquestes opcions i el seu ús per expressar necessitats i preferències. Triem un sistema que la persona pugui veure, comprendre i utilitzar, amb suport professional si cal.

De la pràctica a una situació real

Imaginem una persona adulta que ha practicat bufar suaument i que sovint se sent sobrepassada en una sala d’espera sorollosa. Abans de la visita acordem un senyal per demanar sortir. Si allà apareix un primer senyal de malestar i encara pot prestar atenció, li oferim dues opcions conegudes: «Prefereixes sortir un moment o fer l’exercici de bufar?». Si vol sortir, facilitem la pausa. Si tria bufar, l’acompanyem. Si cap de les dues opcions l’ajuda, canviem el pla. No fem servir l’exercici com a condició per deixar-la sortir d’una situació que li fa mal.

Durant un desbordament intens deixem d’ensenyar. Reduïm les paraules i les demandes, abaixem els estímuls que puguem i vetllem per la seguretat. Més tard revisem si hi havia dolor, cansament, soroll, una espera difícil o alguna necessitat que no havíem detectat. Les guies NICE per a persones adultes amb autisme i per a persones amb discapacitat intel·lectual recomanen tenir en compte la comunicació, la salut i l’entorn, i ajustar els suports a cada persona.

Ensenyar estratègies per trobar la calma és ampliar opcions: bufar si li agrada, moure’s si ho necessita, demanar una pausa o dir que no. La finalitat no és que sembli tranquil·la des de fora, sinó que tingui més maneres de comunicar què necessita i de sentir-se segura.

A OLYSSIA acompanyem persones i famílies a descobrir suports que funcionin en la vida quotidiana, respectant els seus interessos, la seva comunicació i el seu ritme.